Bon i feliç 2016!

De tot cor vos desitjem un Bon i profitòs any nou 2016!

I per començar, res millor que un regal del vostre amic Pau!

¿ DONDE IREMOS EL PROXIMO AÑO ?

Que no falte ilusión para las excursiones pirenaicas del próximo año !

Bon Nadal i Molts d'anys per a totes i tots!

´No es más quién más alto llega, 

sino aquel que influenciado por la belleza que le envuelve,

 más intensamente siente´

Maurice Herzog (1919-2012), el primer ser humá (amb Louis Lachenal) en pujar a un 8.000, el Annapurna, l'any 1950

Imatge cortesia de Marc Fornés (ATGMB)

Tensa, Tensa!!!

Aquestes varen ser les paraules que varem sentir més durant la darrera activitat del grup MDC aquest passat dissabte, l'escalada de la via clàssica Albahida a l'esperó de sa Gubia.

Feia temps que en Toni Sinever ens havia comentat que tenia ganes de repetir-la. L'havia fet de jove fa 30 anys però no s'enrecordava molt bé del seu recorregut, així que Coyote i Pmmp s'encarregaren de dur-lo a repetir l'esperiència i també "batiaren" en una escalada com a tal a Trepador.

Com que erem 4 férem dues cordades. La primera Pmmp i Trepador i la segona Coyote i Sinever. Per optimitzar temps d'esperes a les reunions i complicacions a l'hora d'assegurar.

Després del primer llarg d'encalentiment venia la primera prova de foc sobretot per Trepador. El segon llarg de placa bastant mantinguda i on no hi ha grans preses de mans i hi ha que tirar un poc de tècnica i equilibri. "Tensa Pedro, Tensa!!" no aturava de dir en els passos més tècnics.

"Es que no estoy en mi terreno Coyote" "Ah amigo. Cada uno tiene el suyo. Vosotros teneis el vuestro en Sa Fosca y aquí es el míó" Respongué Coyote.

L'escalada va ser una disfrutada una vegada més i tots quatre ens ho passàrem molt bé. Una gran jornada!

Esperó a la vista.

Pmmp obrint la placa del segon llarg.

Coyote arribant a la segona reunió.

Contrallum.

Toni Sinever al tercer llarg.

Quarta reunió.

Pmmp al pas clau de la via.

Coyote i Sinever a la quarta reunió.

Coyote seguint les passes de Trepador.

Trepador arribant a la sisena reunió.

Inici del darrer llarg.

Setena reunió.

Trepador acabant la via.

En Toni Sinever acabant també.

Quadern de registre.

Foto de cim.

Mortitx dona per molt !

Avenc des Llorers

Cota 371 (Puig de la Corda) i Cota 474 (Serra Mitjana de La Malè) 

El retornat Correcamins ens acompanyarà aquesta jornada en una trescada de descoberta per les amples terres de Mortitx.

Corda al Pas

Negociant el Pas amb l'ajut de la Corda Blanca

La vinya de Llevant en mostra els ceps encara amb els sarments per eixermar d’un color vermell amb sabor de tardor. Agafem el camí en direcció al Sementer de Sa Coma baixant tot seguint la paret que ens separa per la esquerra de la serreta del Avenc dels Portuguesos. Arribats als primer pins de Sa Coma de Mortitx, l’amiga Diana, fent honor al seu referent mitològic –la deessa de la caça i protectora de la natura- al primer cop d’ull ja destria un bonic esclata-sang, el primer de la jornada. Esperonats per la troballa, ens dirigim a visitar el Avenc de S’Aigo. En aquest fondal és precipiten les aigües de tres torrenteres per la seva boca de vuit per quinze metres fins arribar als 133 metres de profunditat. Una gran sala lateral de més de 1000 metres quadrats d’extensió s’obri en un lateral a uns 40 metres de profunditat. En la ineludible obra de Mascaró Pasarius s’esmenta com Avenc Fonda.

Puig de la Corda i Coma del Torrent de Mortitx

La difícil visita a aquest prodigi ens convida a atracar-nos a una altre de més senzill accés i espectacularitat assegurada molt a veïnat; el Avenc des Llorers. Per això superem un portell, passem per el costat dret per damunt un crui al camí i, ben seguit, ens desviem a la esquerra tot seguint unes fites que ens conduiran a un collet amb una paret que el marca i, darrera aquest, la depressió que pregona la boca del pou, endomassada de heures, llorers i figueres amb les fulles de color d’or vell. La curiositat ens fa adonar d’un encletxa a la que s’arriba fent travessia per la dreta tot seguint unes rapisses que just exigeixen una grimpada còmoda. El collet descendeix una mica i un adelantat s’aventura per veure com continua, trobant-se amb el abisme ben aviat. De retorn, amb la cua entre les cames, una veu surt del grup: “I aquesta corda, a on deu dur?” Una corda dinàmica de color blanc penja de la paret per damunt unes mates. Ja ho diuen els clàssics, “Veure no es mirar” .La pregunta del perquè de la presència de la corda just es pot contestar pujant-la. Desprès de verificar la seva consistència el més lleuger i valent del grup s’enfila. La corda just assegura una passat de tres-quatre metres que disposa de bones presses. Un trio s’encaramel·la i assoleix la cota 371 que es el putxet situat damunt la boca del avenc i que domina S’Estret des Torrent i el inici del Torrent de Mortitx. Una més d’aquestes elevacions sense nom ni historia que ens proporcionen extraordinàries i inèdites vistes de terres llargament conegudes. Queda batiat, modestament i sempre a l’espera de millor i superior opinió, com el Puig de la Corda.

Vista des de Puig de Sa Corda

Tornem al camí de Es Rafal d’Ariant i, arribats a la zona més planera, sortim a la mala per la dreta per anar, tot superant un pas clarament marcat, a pegar a una coma estreta i terrosa poc enclotada que va guanyant alçada de forma suau enmig d’una mar de càrritx. Es tracta de la Vall de Llebeig de La Malè més coneguda amb el neotopònim de Sa Coma de S’Indi. Una vegada superada una serreta que la xapa per la dreta, ja veurem la Cova de Sant Canut, penjada a unes penyes del costat nord, en les faldes de la Serra Mitjana. Com que encara es prest decidim enfilar-nos fins a la carena que neix darrera la cova i intentar arribar al més alt de aquest Serra Mitjana. Un parell de grimpades no gaire exigent i un itinerari sinuós però efectiu ens col·loquen en pocs minuts en el punt culminat, situat en la cota 474, estranyament ample. Descriure la visió des de aquesta talaia seria pervers i avorrit per el lector que ha tingut la paciència d’arribar fins a aquest punt de la crònica. Just convidem a la contemplació de les imatges i esmentem alguns topònims per tal que els descobriu vosaltres mateixos. Puig dels Moros, Pa de Figa de Pedruixella, Puig Gros de Ternelles, Les Dents del Diable, Puig de Son Massot, Es Tel de Ceba, ...

Ara tornem a la cova per tal de retrobar i agafar forces. El modest espai que ha donat cobro des de l’antigor als habitats de la nostra illa ens acull rialler. Un bon foc ens reuneix a taula per compartir queviures i contarelles. Els bolets agafats al mati son apreciats per la seva finesa i tast. Les llepolies i la xocolata acompanyen la crònica del somni del nou senyor de Morneta. Enhorabona, Correcamins i per molts d’anys!

Vista des de Serra Mitjana de La Malè

Ara hem de fer veta. Des de la cota 474 hem vist un parell d’alternatives per tirar pel dret en direcció cap al Pas des Garrover superant un roquissar ple a vessar de rellars i esquetjars. Lapiaz i carst de qualitat optima a trencar. D’aquell que allisa les soles com la millor de les pedres tosques. Cap allà ens dirigim i tenir la sort de cara en superar un collet sense molta dificultat. La baixada cap el comellar paral·lel a La Malè es més complicat. Pedra solta, inestable i doblega turmells. Amb calma i una mica de sort arribem al inici de la coma que pica per amunt a la dreta. El terra esta banyat i ple de estepa. En la empitada pendent observem un xap en el cingle que puja sense problemes. Cap allà ens dirigim. De mica en mica s’estreny i complica fins que ofereix una sortida cap a la esquerra amb una fàcil grimpada.

Vista des de Cota 474

Cota 474 i La Malè

 Ara som a poc més d’un centenar de metres de Pas del Garrover però es ben igual que si fossin a mil quilometres. El terreny es complicadíssim i les heures que pugen per aquí i per allà ens fan ensumar que els forats son profunds i perillosos. Decidim seguin en direcció cap a Ponent, relativament a prop del cingle, fent pujades i baixades de no massa exigència tècnica fins arribar a un punt en el que localitzem una encletxa que ens dona una fàcil sortida cap a la part superior del Pas, a pocs metres d’una enorme fita. Deu minutes d’emoció i d’anar per feina. En aquest tràngol i en les ocasions en que pensem que no ens en sortirem sempre surt una veu alegre que crida “Aixo ès el que ens agrada!” que ens encoratja i esperona. Gràcies, Pau.

Bec d'Oca

Baixada ràpida i sense entrebancs cap a Sa Coma de Mortix, tot intentant –i aconseguint- destria Sa Balma de Llebeix i Sa Balma de S’Olivera, per arribar a la Vinya amb la llum tenebrosa de la posta de sol embellint la silueta poderosa del Tomir.

Quan les botes trepitgen de nou el negre asfalt algú s’atraca i me comenta fluixet, fluixet; “T’has adonat? No hem vist ni hem topat amb ningú en tot el dia. Que et sembla company?  I és que Mortitx dona per molt!” mentre un somriure de nin dolentó aflora.

Te raó... i per molts d’anys!

Posem senyals de pedra pels camins,

senyals concrets, de fonda plenitud.

Compartirem misteris i desigs
d'arrel molt noble i secreta, en l'espai
de temps que algú permetrà que visquem.
Compartirem projectes i neguits,
plaers i dols amb dignitat extrema,
l'aigua i la set, l'amor i el desamor.

Tot això junt, i més, ha de donar-nos
l'aplom secret, la claredat volguda.
Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes, a la història

Miquel Martí i Pol

Xap accès Rellar sobre Pas des Garrover

Ell ho va intentar i no ha va aconseguir...

I a la fi trobem sortida!

Enmarronats al Rellars...

Vinya de Mortitx

HACIA EL ALTIPLANO DE FARTARITX

Dos pasos que suben  hacia el altiplano de Fartaritx poco conocidos: el paso de la encina y el pas des llençol (sábana).  Nosotros los descubrimos en la web, no sé exactamente en que blog.

 pas de s´enzina

 malpas de s´enzina. Cuidadito.

 pas des llençol, paso de verdad

 pas des llençol

Cami de Sa Partió i Na Costitxa

Cami de Son Fortesa

La vila de Puigpunyent ens reb aquest dematí convidant-nos a trescar per les seves rodalies, sota aquest sol inversemblantment tardorenc que retalla el cim del Galatzó.  El camí que porta fins a Son Fortesa arranca entre la Rota de Madò Bel a la dreta per continuar sota l’ombra dels plàtans que voregen per l’esquerra el camps cultivats de S’Era que gaudeixen de la ombra del Puig den Pinyó. Una vegada que passem pel damunt del pont de Sa Riera tenim ocasió de veure les Cases de Son Fortesa (vegeu 1), al capdamunt d’una colina rodejada de marjades que s’eleven per proporcionar-li una ample perspectiva de la vila i de la Vall den Zanoguera per on s’escapa Sa Riera. Una mica més amunt, als peus de Son Fortesa es troba Es Raco de S’Hort que rep les aportacions del Torrent de Sa Parra per regar els seus cultius.  Una bona guarda de porcelles tresquen sense por, a l’espera del seu destí ineludible al Nadal a les taules privilegiades. I es que, com be diu la dita De porcs i de senyors, se n'ha de venir de mena. El camí nou d’Estallencs s’inicia a la dreta abandonant el gris asfalt per començar a pujar enmig dels pins i les alzines. La pista supera unes barreres d’inspiració típica mallorquina, un exemple de consciencia ecològica i estètica minimalista, fetes amb els somiers metàl·lics rovellats que hauran llançat en la reforma d’algun hotelet de luxe. Una peculiar manera de combinar reciclatge, art i natura.  Mode irònic i emprenyat activat, per si no havia-u reparat, per cert.  La pista continua per damunt del enorme safareig que s’alimentava de la Font de S’Arreplegada i Sa Font de S’Aritja fins arribar a Sa Teulera Vella, de la que poc més que quatre parets queden després de ser abandonades en la dècada dels anys 40 del passat segle. Seguint la pista ja veiem les atrotinades cases de Sa Muntanya a les que arribarem desprès de beure de l’aigua que vessa de la Font de S’Albelló, al costat esquerra del camí. Visitem les cases per contemplar la decadència i abandó del que va ser un dels centres de producció d’oli més rendibles de la contrada, com proven el seu trull, premsa mecànica i safareig alimentat per una canaleta encara conservats, fins ben entrat el passat segle. Avui el seu precari interior, desballestat i ruïnós, amenaça als que ens atrevim a entrar-hi.

Cases de Sa Muntanya, vista fronto-lateral

Brutor a Tramuntana

Darrere les cases es desvia un ramal a la esquerra del Cami Nou. El seguim mentre guanya alçada. Un forn de calç ens indica que som en el bon camí, just abans d’una desviació a la esquerra per anar a S’Era des Moro, que no agafem, per arribar a un coll marcat per un portell ben ample. Dels tres camins que s’obren agafem el camí de la dreta, que puja tira tira. Sabrem que som en el bon camí per un cotxe abandonat, un AUSTIN MORRIS 1100 blau fabricat als anys 70. Que complicat deu ser aparcar a Soria (origen del vehicle, per la seva matricula) per venir enmig d’un bosc mallorquí a deixar la seva brutor!. Encara estic en mode irònic empipat activat. Al cap d’uns minuts arribem als peus d’un cingles per la esquerra, sota el quals s’ha bastit una extraordinari exemple d’arquitectura tradicional mallorquina, el anomenat com Corral de Ses Cabres. Com be es destaca l’amic Sebastià, esta fet amb tècnica de peu de murada i amb coronament de paret cabrera. Perfectament alineades i elegantment disposades les pedres tanquen una ampli espai dividit en dues estances. La tècnica constructiva recorda poderosament la de les terrasses sobre les que s’erigeix Son Fortesa.

Escala de Sa Muntanya

Agafem el coster a l’esquerra del Corral i tirem pel dret, pujant amb decisió uns minuts fins arribar als peus d’uns cingles no massa elevats que tanquen la sortida. Tirem a l’esquerra a l’ombra del cingle fins arribar a un encletxa que ens permetrà superar la dificultat per arribar a un camí ample que seguim més a l’esquerra. Aviat desapareix i esdevé un estret tirany fitat que comença a enllaçar sitges i construccions carboneres. En un moment que el camí pica per amunt haurem d’estar al aguait per abandonar el camí i sortir a la dreta, tot seguint les fites. De mica en mica la imatge poderosa del Galatzó entra i surt entre el bosc. Anem guanyat alçada de  forma continua y sense gaire esforç, en un camí estret que transita per el coster sud del Puig den Pere Oguer però clarament marcat fins sortir a la carena i a la claror. Una mica més endavant peguem a la paret de Sa Partió darrera la qual ja es Estallencs. Un portell cegat marca el punt en el que els carboners començaven a baixar cap a la mar, que apareix aferrada i obscurament grisa.

Ara decidim seguir un camí que continua per la esquerra de la paret i que s’esvaeix aviat, ficant-nos en un infern vegetal de tal magnitud que fins que no arribem a pocs metres abans de la torre de vigilància del Coll des Carnisseret no ens adonem de la seva presència. El majestuós Galatzò ens ofereix les seves dues canals de Llevant convidant-nos a fer-ne un intent. D’aqui a poc, però avui no toca.

Corral de Ses Cabrer

Els descens cap a la font des Pi el fem a bon ritme, just trencat per un grup de rialleres i amorosament perfumades caminadores en demanda del Pas de Na Sabatera. A la Font des Pi, sortim per la pista asfaltada de la esquerra, per continuar recte per la dreta en la propera bifurcació. Aviat el asfalt desapareix i piquem per avall fins arribar a la via principal de la urbanització. La seguim per avall per, una vegada arribats a la pedrera, sortir per la primer asfalt a la esquerra, un altra vegada a la esquerra fins que s’esgota el gris recobriment i sortim per un caminoi en suau descens. Sortim en la primera ocasió per la esquerra i seguim per la esquerra i molt per damunt del Torrent de Ses Someres en direcció cap a Sa Rota des Soldat. Seguirem caminant en suau ascens atents al camí que girarà bruscament cap a l’esquerra passant al costat de un pou i, una mica més enllà, uns platers que marca Sa Rota den Marti Esteve. En pocs minuts arribarem a la cruïlla en la que hem agafat el camí cap al Corral de Ses Cabres. 

Sa Partió, amb Galatzó al Fons

Coll des Carnisseret

Crull de Na Costitxa

Ara agafem la pista que surt a la dreta. Es perllonga bastant fins arribar a un enorme forn de calç darrera el qual arribarem a un coll en el que una paret mitjancera corre a la dreta. La supera’m i, de forma intuïtiva, agafem un rumb perpendicular a la paret, deixant-la a l’esquena. Ara navegarem en un terreny de molt planer, ple de rocam, pins i alzines. Som a la Mola de Na Costitxa i cerquem Es Crull de Na Costitxa. Cent noranta metres la separen de la paret. Segurament trobareu un enfilall de fites que vos portaran a la encletxa. Es tracta d’una diaclasa (fractura de roques sense desplaçament de les mateixes) de poc més de 100 metres de longitut, que recorre la balconada sobre la torrentera de Ses Someres en direcció Nord-Est a Sud-Oest, amb punt en que fa més de 15 metres de fondària i amplada variable entre els 2 i 4 metres. El punt d’entrada esta a uns 30-40 del extrem de llevant i es pot recórrer la part més baixa amb precaució. Poden caure roques i hi ha forat encara actius. Cal anar amb precaució per admirar aquesta meravella geològica d’edat indeterminada. Un parell de heures han progressat en demanda del sol i una figuera borda ha crescut al ben mig.

Per retornar desfem camí i, arribats a Sa Muntanya, anem a cercar per un caminet que surt de les mateixes cases Sa Font de S’Aritja, enmig d’un camp de joncs, per enganxar amb el camí de baixada.

En retornar i veure les cases, observem a l’esquerra la entrada al Camí des Salt de Son Fortesa (vegeu 2). Si poguéssim entrar gaudiríem de un excepcional, si no el millor,  exemple de simbiosi entre natura, jardí i horta que es poden trobar a Tramuntana. Diuen els vells de la contrada que aquí creixen alguns dels pocs roures que, de forma natural, han arrelat a la nostra terra.  Déu ser cert, de lo gelosos que els tenen.

A la tornada, desprès d’una merescuda beguda calenta i una conversa puntejada de musiques exòtiques fent comentari de la jornada present i de les que vindran, el poema de Guillem d’Efak redola dins el cap.

A contrallum vermell del cel
vermell de l’horabaixa
el carro, a poc a poc,
em va portant a casa.
Roda el món i ho fa bé
i un darrera l’altre
els segles fan coixí
a les hores que passen.
A contrallum del sol
vermell de l’horabaixa
s’ha deturat el temps,
s’ha fet rodó el miracle,
el mul sap el camí
tant del cel com de casa

(1)Cases de Son Fortesa

Son Fortesa

Les cases de Son Fortesa s'organitzen en quatre volums distribuïts al voltant d'una clastra de planta rectangular. L'aspecta acutal respon majoritàriament a la reforma duita a terme en la primera meitat del segle XVII per Joan Mir i Ramis. Les cases s'aixequen al capdamunt d'un terreny marjat, per la qual cosa gaudeixen d'una immillorable perspectiva visual. La façana principal, orientada al nord-est, s'aixeca davant una carrera, ocupada per grans plàtans, i un abeurador octogonal amb brollador. Presenta alçat de dues plantes, amb buits allindanats, arrenglarats regularment. La singularitat de la façana deriva de la presència de tres grans portals. El central és el portal forà, que és adovellat, de pedra viva, i es troba coronat per un escut amb les armes de la família Mir. Els portals laterals, d'iguals característiques, donen accés a la capella i a un antic estable. Presenten tipologia gramatical classicista: arc de mig punt, amb brancals i arc encoixinats, emmarcats per pilastres de fust llis i capitell motllurat, que sustenten sengles frontons triangulars rematats amb piràmides amb molles. El timpà està ornamentat amb sengles ulls de bou el·líptics, que en el portal de la capella està ocupat pel relleu d'una creu. Rematen els frontons sengles ulls de bou. La façana lateral de sud-est, té tres plantes d'alçat, amb socolada en talús. Els buits orndentats, presenten diferent tipologia: finestrons en planta baixa, set finestres balconeres en balcó a la planta noble i set finestrons al porxo. Sota la façana, s'extén un jardí entre estretes marjades. El pas forà dóna entrada a la clastra a través d'un arc rebaixat. Està amenitzada per un brollador situat sobre el trull de l'antiga tafona, i un coll de cisterna decoratiu. A l'esquerra hi ha la casa senyorial, amb alçat de tres plantes. El portal s’obre damunt tres graons, és de llinda i està inscrit en un arc rodó. De l'interior és remarcable la sala gran, amb forjat emmbigat. El menjador dels senyors té coberta amb enteixinat de fusta amb decoracions pictòriques. A la dreta hi ha la casa dels amos, de dues plantes. La cuina-menjador té accés directa des de la clastra, a través d'un passatge pavimentat amb trespol de còdols, cobert amb volta i pedrissos laterals. 

Sa Muntanya i Sobremunt

La cuina és de planta quadrangular, amb un pilar de pedra central que reforça el forjat embigat. Es conserven la foganya amb pinta, les piques d'escurar i una capelleta oberta directament a la paret. La capella és de planta rectangular, d'una nau coberta de dos trams de volta de quatre punts, amb les claus decorades amb relleus de querubí i l’escut dels Mir. El presbiteri s’aixeca tres graons sobre la nau i presenta paviment amb rajoles ornamentades amb flors, datables al segle XIX. Als peus de la capella, hi ha un petit cor i un portal lateral. Al fons de la clastra, un arc rebaixat acull un espai embigat simètric al vestíbul d’entrada, on s’hi situa un coll de cisterna adossat a la paret, de secció quadrada, amb una pica a l’esquerra; més a l’esquerra, hi ha un portal rebaixat, amb capitell motllurat i coronat per un escut amb les armes dels Mir; comunica amb la part posterior de les cases, amb espais enjardinats i una terrassa amb piscina.

(2)Camí des Salt de Son Fortesa

Font de S'Aritja

Es Salt és una cascada natural, situada en el comellar de sa Parra, que alimenta el naixement del torrent de Sa Riera. L'abundància d'aigua, la topografia agreste i la bellesa de l'indret estan a l'origen de la construcció del jardí d'es Salt de Son Fortesa. Es tracta d'un hort i un jardí que tenen com a eix central el llit del torrent de Sa Riera, a banda i banda del qual es disposen les marjades. L'espai està tancat i totalment delimitat per parets de marge. El jardí es desenvolupa en una marjada superior. S'hi accedeix per un portell tancat amb barrera que mostra la data 1810. Segueix amb una pèrgola de 34 parells de pilars aixecats sobre dues rengleres de pedrissos i sengles síquies discorren en paral·lel pels laterals de la pèrgola. Actualment està coberta amb estructura de ferro en substitució de l'original que era d'ullastre. A banda i banda hi ha les pasteres per a les flors. Al final, una glorieta de planta octogonal, centralizada per una taula de pedra d’estil barroc. A continuació, apareix una placeta amb un brollador central, format per diverses peces de pedra, de les quals la base és un rutló de trull de tafona reutilitzat. Continua un petit llac que ocupa realment el jaç del torrent, en forma de gran gorg que, quan l'aigua hi corre, forma la cascada que dóna nom a l'indret. L'hort ocupa la marjada immediatament inferior a la pèrgola i les marjades escalonades de l'altra banda del torrent, que estan comunicades per un pot rústic (BE69/A).